Introit

Caplletra de l'introit Puer natus est nobis. Florència ca. 1392–1399

L'Introit, del llatí introitus (entrada), denomina l'antífona i versicles amb què sol començar la missa. D'aquí que també indica l'entrada o el començament de dir o fer alguna cosa.

L'Introit, abreujament d'antiphona ad introitum, forma part de l'obertura de la celebració litúrgica de l'Eucaristia per a diverses confessions cristianes. En la seva versió més àmpila, consta d'una antífona, un vers d'un salm i un Gloriapatri, que es diuen o canten al començament de la celebració de la missa.

El ritu luterà utilitza el terme Introit de la mateixa manera, marcant l'obertura de la missa. En ritus antics com el mossàrab s'anomena "officium".

Precedents

Des de la senzilla reunió narrada als Fets dels Apòstols (Fets. 2, 42) de com els cristians eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries, la de celebració de l'Eucaristia o Missa s'ha anat ampliant i confegint al llarg dels segles.

En els primers temps el seu ritual no comprenia l'Introit fins que es va anar dotant d'una part d'introducció, exordi i preparació prèvia. Vers l'any 300 era ja costum fer abans de l'ofertori un conjunt de lectures que es van denominar lliçons.

El nombre i les dimensions dels temples cristians van anar engrandint-se a partir del fet que l'any 380 l'emperador Teodosi el Gran declarà el cristianisme com la religió oficial de l'Imperi romà. S'edificaren nous temples amb gran capacitat per atendre el creixent nombre de cristians. En tot cas era costum que el lloc per a revestir-se els ministres fos prop de l'entrada, el secretarium, des d'on marxaven processionalment precedits pel llibre dels Evangelis fins a l'altar. Així anaren sorgint textos que es cantaven mentre discorria solemnement aquesta processó del clergat. Textos que anaren configurant l'Introit o himne d'entrada. El qual es cantava de forma antifonal o sia els fidels cantaven una tornada i el cor s'encarregava de l'estofa, generalment un salm.

Com apunta Jungmann, en un temps on eren prohibits els instruments musicals a les esglésies per considerar-los senyes del culte pagà, el cant era la forma de solemnitzar aquella cerimònia i per crear un ambient emocional per preparar-se per a la pregària i l'escolta dels textos bíblics.

Així des del segle V, a la litúrgia de la missa, l'Introit assenyala de bon començament el caire de la celebració en què s'inscriu la missa. Per això forma part del que s'anomena el Propi de la missa que són les parts variables de litúrgia romana de l'Església Catòlica que es refereixen a la festivitat que es celebra o l'avinentesa que la missa commemora. Fets com ara Nadal, Pasqua, un sant o santa, les exèquies d'un difunt, un casament, etc.

Uns exemples en són els introits Puer natus est nobis “Un nen ens ha nascut” (Isaïes 9, 6) per a Nadal o Resurrexi et adhuc tecum sum “He ressuscitat i encara soc amb tu” (salm 138, 18) per a la diada de Pasqua o Requiem aeternam dona eis, Domine “Dona'ls Senyor, l'etern descans,” de la missa de difunts o la bella melodia del Rorate caeli desuper et nubes pluant iustum "Cels, degoteu des de dalt i que els núvols ploguin el Just" que obra l'Advent.

Hi ha una certa tradició que atribueix al papa Celestí I (422-432) fer de l'Introit un cant antifonat a la manera en què es cantava els salms de forma alternada entre dos cors. Al seu Liber pontificalis (c. 530) s'assenyala que l'Introit era una institució antiga a l'Església. Com apunta Baumann és a l'època coetània a Agustí d'Hipona en què apareixen els primers textos litúrgics fitxes i que és amb ells que s'inicia la història de l'Introit.

També trobem descrit l'ús processional de l'Introit a l'Ordo Romanus I, del segle VII. Amb lleugeres variacions l'Introit es manté en els Ordines següents fins al segle XII.

Tot i que a l'Edat mitjana a les misses resades es suprimiria l'Introit, ja que aquest, en les misses cantades, era interpretat pels cantors i no pel celebrant. Essent aquestes misses cantades segurament molt anteriors a aquelles. Hipòtesis que sembla corroborar-se en els primers llibres que coneixem com a Missal que s'escriuen en l'època medieval. Els primers Missals, doncs, eren concebuts per a la celebració de la missa de forma privada sense l'aparell del seguici de diaques i altres ministres que acompanyaven al celebrant. Ja fos per què es vivia en llocs petits o aïllats o per què hi havia un sol sacerdot. Així el Missal incloïa totes i només les fórmules que havien de ser recitades. Que no hi figuressin els introits era senyal que no es produïen les circumstàncies processionals per a les quals havien estat escrits.

L'Introit, el cant gregorià i la notació musical

Els musicòlegs posen en relleu la gran obra que significà el cant gregorià, ja que aplegà i conservà música religiosa dels tres o quatre segles que seguiren a les grans invasions dels bàrbars. Una sòlida tradició oral va permetre trametre el prodigiós repertori d'introits i altres himnes d'autors desconeguts segurament eclesiàstics ignots.

Introit de la Missa pro defunctis

Car per assegurar-ne la fidelitat i el sentit original d'aquelles produccions musicals i evitar-ne la desvirtuació, Gregori el Gran, papa entre el 509 i el 604, emprengué una reforma que establia «un Gradual típic» que fou imposat a totes les diòcesis mitjançant missioners encarregats d’ensenyar el cant de l’Església. Organitzant un ritual comú sobre allò que havien estat iniciatives de cada comunitat.

Un estil i unes pautes musicals que foren anomenades “gregorià” i que s'entenen fins al segle XVI.

Més tard, Carlemany (748-814), impulsor d'un gran renaixement cultural, subscriví la unificació dels rituals per la importància que tenia per al manteniment de la seva autoritat davant la diversitat de cultures. Fidel defensor del papat, decidí prosseguir l’obra gregoriana tot revestint-la d'un caràcter d'autoritat. Una disposició que ens va fer arribar fins a nosaltres multitud d'Introits de gran bellesa.

Montserrat Albet assenyala que la incorporació de la Catalunya Vella al món carolingi és paral·lela a la penetració la litúrgia i la música gregoriana on hi tingueren un paper rellevant els monestirs i especialment els de Sant Pere de Rodes, de Ripoll i de Sant Cugat.

També cal remarcar que en aquesta tasca fou d'un gran ajut una de les aportacions més importants dels musicòlegs carolingis a la cultura europea: la creació de la notació neumàtica, que permetrà fixar les melodies i, per tant, difondre-les i reproduir-les fidelment.

Moltes vegades l'Introit s'ampliava amb tropus o sigui amb textos musicats i a voltes escenificats que s'han intercalat als cants del mateix Introit per ampliar o embellir el text i el missatge litúrgic. Un exemple del tropus d'introit fou «Quem quaeritis in sepulcro» de la missa del dia de Pasqua que, l'any 975 i al monestir de Fleury de França, va ser escenificat.

A Catalunya es conserven del segle XI els tropus d'introit «Cecilie festum pangentes» i «Annua sollempniis recolentes» per a la festa de santa Cecília, probablement originaris del monestir de Ripoll.

Així s'expandien els primers reculls d'Introits per l'obra del papa Gregori constituïts per les parts dels salms que es cantaven a les diferents festivitats de l'any litúrgic. Amb els versos que s'havien de cantar, com s'ha dit, a la manera de tornada abans i després dels textos dels salms.

De totes les peces de la missa reservades a la Schola Cantorum per ser cantades, sols l'Introit i el cant de la Comunió es continuaren cantant en forma d'antífona per ser alternada amb els salms que pertocava. De tota manera en segles posteriors sols l'Introit va conservar aquesta forma antifonal.

El manteniment de l'Introit

Segurament la dimensió dels temples o l'aparició de la sagristia, com a espai proper a l'altar en l'arquitectura romànica i gòtica, restà sentit a la llarga durada de l'Introit i al seu caràcter processional. Amb un o dos versets del salm eren suficients per ocupar el temps que emprava el celebrant en arribar a l'altar. D'aquí que en manuscrits antics dels cants de la missa, el salm de l'Introit és reduït a un sol verset.

Tot i que la processó cap a l'altar acabà desapareixent, l'Introit continuà figurant en el ritual de la missa, però s'anà convertint en el cant d'inici de la celebració. Per això l'Introit, formà part de la codificació tridentina de litúrgia de la missa fixada pel papa Pius V recollida a la constitució apostòlica Quo primum tempore (14 de juliol de 1570), amb la qual va establir la forma de la missa i també amb la publicació del Missal romà, conegut el "Missal tridentí”.

L'ús processional va decaure i fins i tot, amb el pas del temps, es prohibí com recullen les tres edicions oficials del Gradual Romà publicades des de 1896 fins a 1902. Però el moviment de restauració litúrgica de finals del segle XIX i inicis del segle XX sota el pontificat de Pius X el posà de nou en valor dins una veritable unificació de la litúrgia catòlica. El seu motu proprio Inter pastoralis officii sollicitudines, de 1903, renovà la música religiosa i revaloració el cant gregorià. Així veiem l'Introit recollit en el Gradual Romà de 1907 compost per l'antífona amb un verset. Fins i tot donava la possibilitat de restaurar el seu ús processional mentre el sacerdot s'adreça a l'altar per a celebrar la missa podent-se ampliar en diversos versets del salm per adequar l'introit a aquest cas.

De l'introit al cant d'entrada

L' introit Rorate caeli desuper en un manuscrit medieval del Museu del Castell de Malbork.

L'edició típica del Missal Romà editada pel papa Joan XXIII en 1962, era una petita reforma del Missal de Pius V (1570) i que mantingué les disposicions sobre l'introit i la litúrgia de la missa fins a la promulgació, el 1969, del Missal Romà del papa Pau VI. El qual incorpora a la missa les orientacions del Concili Vaticà II.

Allà es restableix la funció inicial i processional de l'introit en assenyalar que reunit el poble, el sacerdot amb els ministres va cap a l'altar, mentre s'entona el cant d'entrada i reverenciat l'altar va a la seu. Acabat el cant d'entrada, el sacerdot i els fidels, drets, se senyen, per continuar el ritual de la missa. S'indica usar el repertori de cants del Graduale triplex (1979) que aplega 164 introits gregorians. Però també s'autoritzen uns altres cants sempre que siguin apropiats per a l'acció sagrada, la festivitat del dia o l'època. En tot cas han de ser aprovats per la Conferència Episcopal.

Aquest introit o l'entrada processional amb el seu cant i els altres ritus que precedeixen la Litúrgia de la Paraula tenen el caràcter d'exordi, d'introducció i de preparació a la missa. L'objectiu és ajudar a “que els fidels reunits a la unitat construeixin la comunió i es disposin degudament a escoltar la Paraula de Déu i a celebrar dignament l'Eucaristia”. Assenyalant que “la finalitat d'aquest cant és obrir la celebració, promoure la unió dels qui estan congregats i introduir el seu esperit en el misteri del temps litúrgic o de la festivitat, així com acompanyar la processó del sacerdot i els ministres” vers l'altar.

A casa nostra podem trobar exemples de l'Introit processional i cantat de forma antifonal especialment amb motiu d'una festivitat a la missa dominical de la catedral de Mallorca o a la missa conventual de l'Abadia de Montserrat.

Versions musicals polifòniques

El que forma part l'Ordinari de la missa (Kyrie, Gloria, Credo, Santus i Agnus Dei) ha sigut àmpliament versionades per compositors de totes les èpoques des del Renaixement fins al segle XXI. Però aquest no és pas el cas de la música que forma part del Propi de la missa com és l'Introit. Fora d'alguns casos com l'introit Ad te levavi a quatre veus de Giovanni Pierluigi da Palestrina o l'Introitus in festo Ss. Nominis Jesu de Leoš Janáček.

En canvi, sí que s'ha versionat en múltiples ocasions dins les Misses de Rèquiem amb el seu introit Requiem aeternam dona eis, Domine per autors com Joan Cererols, Tomás Luis de Victoria, J.D. Zelenka, W.A. Mozart, G.Verdi, G. Fauré, B, Britten, M Duruflé entre d'altres.

Bibliografia

• Altisent, Miquel. Cantoral litúrgico. Barcelona: Spica, 1950
• Baumann, T., La misa romana, Bilbao: El mensajero 1954.
• Borobio, D., La celebración en la Iglesia, volI. Salamanca: Sígueme, 1994.
• Comisión Episcopal de Liturgia , Ordenación General del Misal Romano. Barcelona:, Coeditores litúrgicos, 2005.
• Jungmann, J. Breve historia de la misa, Barcelona: Phase, 2006.
• Jungmann, J. El Sacrificio de la Misa, , Madrid: BAC, 1951.
• Martimort, A.G., La Iglesia en oración, Barcelona; Herder, 1964.
• Missale Romanum, editio typica, Roma: Libreria Editrice Vaticana, 1962.
• Righetti, M., Historia de la Liturgia II, Madrid: BAC, 1956.