close
Vés al contingut

Tarasca

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula personatgeTarasca
Image
La Tarasca de Tarascó el 2019 Modifica el valor a Wikidata
Tipushíbrid mitològic Modifica el valor a Wikidata
OrigenTarascó Modifica el valor a Wikidata
Altres
Part depatrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, gegants i dracs processionals de Bèlgica i França i bestiari popular català Modifica el valor a Wikidata

La Tarasca és un ésser mitològic propi de l'imaginari popular provençal.[1] Es creia que rondava pels aiguamolls propers a Tarascó, a les Boques del Roine, destruint tot el que trobava al seu pas i terroritzant la població. Tot i que aquest monstre pot prendre moltes formes, la que es representa més sovint té sis potes curtes com les d'un ós, el pit com el d'un bou, una closca de tortuga espinosa i una cua escamosa, de vegades retorçada, que pot acabar en una punta de fletxa. El seu cap podria recordar el d'un lleó amb orelles de cavall i cara d'home vell.

Des del segle xv se celebren a Tarascó les festes de la Tarasca, les quals van ser inscrites per la UNESCO entre el grup de gegants i dracs processionals de Bèlgica i França el 2008 i declarades part del patrimoni cultural immaterial el 2025.[2] A banda, la Tarasca de Tarascó va ser afegida a l'Inventaire national du patrimoine culturel immatériel de França el 2019.

La Tarasca és també molt popular als Països Catalans, on n'hi ha constància de l'ús en processons i festes des d'almenys el segle xvi. En moltes poblacions, a més, apareix sota altres noms com ara cucafera, mulassa, drac o guita.

Llegenda

[modifica]

La Tarasca era un drac amfibi d'ulls vermells i alè pútrid que vivia a la roca on es va construir el castell de Tarascó. Es deia que provenia de Galàcia i era un encreuament entre el Leviatan bíblic i el llegendari Bonnacon de Peònia,[3][4] que ja esmenta Plini el Vell –aquest Bonnacon, també anomenat Onachus, era un monstre que es venjava dels perseguidors llançant-los els seus excrements con a fletxes i causant-los cremades.[5][n 1] La Tarasca esperava els viatgers que creuaven el Roine per a devorar-los i sembrava el terror pertot Tarascó.[7] Jaume de Voràgine la descriu de la següent manera a la seva Llegenda àuria, que va escriure entre 1261 i 1266:

Hi havia, en aqueixa època, sobre els marges del Roine, en uns aiguamolls entre Arle i Avinyó, un drac, meitat animal, meitat peix, més gros que un bou, més llarg que un cavall, amb dents semblants a espases i grosses com banyes, protegit per dos escuts a cada costat; s'amagava al riu, des d'on llevava la vida a tots els caminants i enfonsava els vaixells.[8]

Image
Santa Marta sotmet la Tarasca. Il·lustració del llibre d'hores d'Enric VIII, compilat cap al 1500.

La llegenda explica que els habitants de la rodalia, tips de les malvestats causades per la criatura, van demanar ajuda a Marta, una de les dues santes de Betània al costat de la seva germana Maria (segons es deia, totes dues havien desembarcat a les Santes Maries de la Mar amb el seu germà Llàtzer i altres acompanyants l'any 48 dC i estaven evangelitzant la Provença). Santa Marta va trobar la Tarasca devorant un home.[n 2] Simplement ruixant-la amb aigua beneïda i sostenint la creu, va fer que la criatura es tornés submisa i obedient.[n 3] Després li va lligar el cinyell al coll[n 4] i la va menar als vilatans, que la van apedregar i li van clavar llances fins a matar-la.[5][n 5] Des d'aleshores, Santa Marta és la patrona de Tarascó, on hi ha una important col·legiata en honor seu.

Com es pot comprovar, la llegenda té una gran similitud amb la del Drac de Banyoles, ambientada a l'època de Carlemany: en aquesta, el terrible drac és amansit per Sant Mer, qui el duu lligat amb el seu cinyell fins a Banyoles, on els vilatans maten el monstre. Hi ha també una llegenda similar a la localitat veïna de Tarascó, Bellcaire, just a l'altra riba del Roine. Allà, el monstre es coneix simplement com al Drac de Bellcaire.

Etimologia

[modifica]

Segons la tradició, la Tarasca va donar nom a Tarascó, tot i que això és només etimologia popular i el més probable és que fos a l'inrevés. La forma més antiga d'aquest topònim, testimoniada al segle ii per Estrabó, és Tarouscon, del qual deriva la forma Tarascone (segle iv). Els lingüistes li atribueixen una arrel preindoeuropea *tar, que voldria dir 'pedra, roca' (i que es troba, per exemple, a la Tarentèsa) amb el sufix -ant-asc-on.[15] El nom 'Tarasca', per tant, derivaria de la mateixa arrel, que seria lígur segons alguns estudiosos o bé ibèrica segons altres (cf. 'Tarascó'[16] a l'Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines i 'Tartera'), amb l'addició del sufix -asc, que es declina com a -ascu, -oscu o -uscu. Com a topònims relacionats amb el sufix, vegeu, per exemple: Griasca, Manòsca, Venasca, Albiosc, Artinhòsc, Flaiòsc i Vilhosc a Occitània i Benasc, Biasques i Osca a l'Alt Aragó.[17][18]

Tarasques antigues

[modifica]

La Tarasca de Noves

[modifica]
Image
La "Tarasca de Noves" al Museu Lapidari d'Avinyó

Un monstre andròfag cobert d'escates, de procedència sal·luviana o cavara, conegut com a la "Tarasca de Noves" i conservat al Museu Lapidari d'Avinyó, passa per ser la representació més antiga coneguda d'aquesta mena de criatura.[19] Va ser descoberta el 1849 per Joseph Joachin Meynard en un camp a prop del cementiri de Nòvas (Noves en francès) durant l'extracció d'una soca de morera. Es trobava entre el poble i la Durença, prop del gual de Bonpas (Valclusa), a 2,5 metres de profunditat sobre un llit de pedres tosques. Està datada entre el 50 aC i l'inici de l'era comuna.[20] L'escultura va ser considerada durant molt de temps un ós i després un lleó per la seva crinera i cua. Gairebé amb tota seguretat va tenir un paper religiós.[19]

Salomon Reinach, que la va confondre amb un lleó, la va descriure així:

La bèstia està asseguda sobre les potes del darrere. A cadascuna de les potes posteriors descansa un cap barbut que sosté una pota del davant de la bèstia. La boca ben oberta del lleó probablement contenia la part inferior d'un cos humà (el grup està mutilat en aquesta zona), ja que dos fragments de braços humans, un dels quals està ornat amb un braçalet, semblen haver pertangut a aquest cos.[21]

Els caps tallats, que porten bigotis d'estil gal, són similars als que es troben a l'oppidum d'Entremont, prop d'Ais de Provença, o als de Velaurs.[19]

Aquesta "Tarasca" guarda una gran similitud formal i conceptual amb l'anomenat Ós de Porcuna, una escultura ibèrica atribuïda als túrduls que data també del segle i aC i que es va trobar en un jaciment arqueològic de Porcuna, l'antiga ciutat ibera d'Ipolca, a la província de Jaén (Andalusia). Considerat un ós, com va passar molt de temps amb l'escultura de Nòvas, l'animal està assegut i té aixecada la pota anterior esquerra, que recolza sobre un cap humà.

Tarasques medievals

[modifica]
Image
Una de les dues tarasques de l'abadia de Montmajor

Aquest monstre devorador d'homes, de tradició preromana, apareix a la galeria nord del claustre de l'abadia de Montmajor en forma de dos caps que hi ornen sengles mènsules.[22]

La primera mènsula, situada prop de la tomba de l'abat Jean Hugolen (1405–1430), mostra la Tarasca devorant el cap d'un home que arrossega sobre el ventre, a la cantonada nord-est del claustre. El monstre està acabant de devorar una persona el cos de la qual encara es pot veure a la part posterior de la boca.[23]

Aquestes representacions altament detallades i expressives de la bèstia es retroben a l'església de Sant Tròfim d'Arle, al monestir de Sant Pau de Mausole, prop de Sant Romieg, i a l'abadia de Sant Miquel de Frigolet, prop de Barbentana i semblen haver-se originat a les mènsules de l'amfiteatre de Nimes.[22]

Tarasques en el folklore

[modifica]

La Tarasca de Tarascó

[modifica]
Image
Antiga escultura de Santa Marta i la Tarasca de la col·legiata de Tarascó

Durant el Renaixement, amb el final del Cisma d'Occident –que havia permès al comte de Provença Lluís d'Anjou tornar a ser rei de Nàpols–, calia exorcitzar les pors. A Tarascó, aquestes pors eren les inundacions del riu. I es va reviure la llegenda de les santes de Betània, Marta i Maria, que havien vingut a evangelitzar la Provença i allunyar tots els seus mals. Fins i tot es va trobar una data precisa per a la seva arribada: havien desembarcat a les Santes Maries de la Mar l'any 48 dC. I Marta havia sotmès la Tarasca poc després. A més, tothom recordava la pietat dels reis de França que havien vingut en pelegrinatge a la tomba de la santa a Tarascó. El primer va ser Clovis I, que havia emmalaltit durant el setge d'Avinyó i a qui ella havia guarit; després Lluís IX, que es va convertir en sant; i el seu germà Carles I d'Anjou, comte de Provença i rei de Nàpols. I l'aleshores rei Renat I d'Anjou va ser el seu successor.[24]

Festes

[modifica]
Image
La Tarasca menada per Santa Marta a les festes de Tarascó cap a 1920

Aquesta llegenda va donar lloc a les festes, creades per Renat d'Anjou el 1469. Inicialment van tenir lloc durant dos dies, el segon diumenge després de Pentecosta, i després es van reprendre el 9 de juliol per a la festa de Santa Marta, patrona de Tarascó.[11] El rei les va presidir fins al 14 d'abril de 1474, quan va crear l'Ordre dels Tarascaires. Aquestes festes tenien com a objectiu exorcitzar el mal que, per als habitants de les ribes del Roine, es manifestava en les inundacions imprevisibles del riu. Entre altres coses, hom acusava la Tarasca de trencar amb la cua els dics construïts amb tan d'esforç i les barreres que impedien que la Camarga s'inundés. Aleshores es va construir un monstre i es va exhibir als carrers.[25]

Al segle xix, les aparicions d'aquest monstre encara eren força amenaçadores: la seva cua llarguíssima, feta a partir d'una biga, envestia la multitud, que, com en l'abrivado de les curses de braus camargueses, demostrava la seva habilitat desafiant o intentant tocar el monstre mentre n'esquivava les urpes. Quan passava, era costum (i encara ho és avui dia) cridar la dita tradicional:

«

Lagadèu, lagadigadèu, la Tarascou
Lagadèu, lagadigadèu, lo castèu[n 6]

 »

La Tarasca als Països Catalans

[modifica]

La Tarasca compta amb una gran tradició als Països Catalans, on participa a les processons de Corpus Christi i apareix amb nombroses variants segons la ciutat. Sovint pren la forma de drac (cf. el Drac de Vilafranca) o de cucafera (cf. la Cucafera de Tarragona), però se l'anomena també mulassa (cf. la Mulassa de Reus) i apareix amb el nom de Guita a la Patum de Berga.

La Tarasca, amb aquest nom, ha format part del bestiari popular de les festes de la Ciutat Vella de Barcelona des d'almenys el segle xvi,[26] i també és molt popular la Tarasca de Cervera. A Barcelona, a més, hi ha la colla de diables Tarascaires. A València, durant la processó de Corpus Christi, una de les figures representa la Tarasca de Santa Marta, també anomenada 'drac de grans gargamelles'.[27]

La Tarasca a Espanya

[modifica]
Image
La Tarasca de Madrid el 1663

La Tarasca participa també a les processons de Corpus Christi pertot Espanya, on és present a moltes ciutats, des de Madrid fins a Granada. A Galícia se la coneix com a la Coca a Redondela (Pontevedra). A Granada, la Tarasca desfila acompanyada de capgrossos i gegants. El monstre porta a l'esquena un maniquí vestit per un famós dissenyador de moda, que marca les tendències de la moda per a l'estiu.[28]

A Toledo, la vigília de la processó religiosa hi ha des del segle xviii una desfilada de gegants i capgrossos que escorten la Tarasca. Amb cos de tortuga, ales de vampir i cap de serp, obre la boca fumejant i ruixa aigua sobre els nens. A l'esquena hi duu la Tarasquilla, que representa Anna Bolena. Aquest carnaval es va reviscolar a Toledo a principis de la dècada del 1980.[29]

La Tarasca en paleontologia

[modifica]
Image
Recreació artística d'un Tarascosaurus salluvicus

La Provença és una regió rica en fòssils i se n'hi han descobert molts al llarg de la història; les restes de grans animals prehistòrics poden haver estat percebudes com a «ossos de drac» i haver influït en els mites dels antics pobladors del territori.[30] Per contra, després de l'aparició del mètode científic, a mesura que la noció de "dinosaure" va substituir gradualment la de "drac" en la cultura popular, els paleontòlegs de vegades es van inspirar en llegendes per anomenar els seus descobriments: així és com el dinosaure descobert el 1991 durant les excavacions de Jean Le Lœuf i Éric Buffetaut al departament de l'Aude va ser anomenat Tarascosaure (Tarascosaurus salluvicus), en referència a la Tarasca. Les seves restes, així com una maqueta a mida real, estan exposades al Museu Dinosauria d'Esperasan.[31]

Notes

[modifica]
  1. ↑ cf. la descripció del bonnanus de Plini.[6]
  2. ↑ Les escultures i pintures medievals representen la criatura mentre encara s'està menjant un home.[9]
  3. ↑ En l'art, Marta sovint sosté un asperge. Al llibre d'hores d'Enric VIII sosté una galleda d'aigua beneïda amb un asperge submergit.[10][11]
  4. ↑ Al coll (llatí: collum) s'indica explícitament al pseudo-Raban: «amb el seu propi cinturó li va lligar el coll»[12] o «havent-li lligat el coll amb el cinturó que portava (zona sua propria collum cinxit)».[9][13]
  5. ↑ cf. text llatí extret de Metcalfe,[4] i un extracte del foli GL llatí afegit amb la traducció de Caxton a la tesi de Brown.[14]
  6. ↑ Lagadèu és una onomatopeia típica provençal, el castèu és el castell de Tarascó.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Tarasque» (en francès). cnrtl.fr. Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales.
  2. ↑ «Géants et dragons processionnels de Belgique et de France» (en francès). unesco.org. UNESCO, 2008.
  3. ↑ de Voràgine, Jaume. Giovanni Paolo Maggioni (Ed). Legenda aurea: con le miniature del codice Ambrosiano C 240 inf (en italià). Traducció: Francesco Stella. 1. SISMEL - Edizioni del Galluzzo, 2007, p. 764. ISBN 978-88-8450-245-2.
  4. 1 2 Barbour, John. William Musham Metcalfe (Ed). Legends of the Saints in the Scottish Dialect of the Fourteenth Century (en anglès). 3. Edimburg: William Blackwood and Sons, 1896, p. 199–200.
  5. 1 2 de Voràgine, Jaume. Christopher Stace (Ed). The Golden Legend: Selections (en anglès). Penguin, 1998, p. 183–184. ISBN 9780140446487.
  6. ↑ Plini el Vell. «8.16». A: Naturalis Historia (en anglès). Traducció: John Bostock i Henry Thomas Riley (1855).
  7. ↑ Prats, Joan de Déu; Padilla Climent, Maria. «XI. La feresa de la Tarasca». A: El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya. Barcelona: Comanegra, 2017, p. 38-41 (Catalunya Fantàstica). ISBN 978-84-16605-74-3.
  8. ↑ de Voràgine, Jaume. «Sainte Marthe». A: Légende dorée (en francès). Traducció: Roze. tom 2, 1902.
  9. 1 2 Watson, Arthur. The Tarasque (en anglès), 1901, p. 234–239.
  10. ↑ Frey, Angelica «Medieval Men and Women Were a Lot Like Us, Their Made-Up Monsters Show» (en anglès). The New York Observer, 25-07-2018.
  11. ↑ Wieck, Roger S.; Voelkle, William M.; Hearne, K. Michelle. The Hours of Henry VIII: A Renaissance Masterpiece by Jean Poye (en anglès). Jean Poyer; Jean Bourdichon (artistes). Charles E. Pierce (pròleg). George Braziller, 2000, p. 175. ISBN 9780807614778.
  12. ↑ Mycoff, David (Ed). The Life of Saint Mary Magdalene and of Her Sister Saint Martha: A Medieval Biography (en anglès). Kalamazoo, Michigan: Cistercian Publications, 1989, p. 99. ISBN 9780879076085.
  13. ↑ Migne, Jacques-Paul. «De Vita Beatae Mariae Magdalenae et sororis ejus Sanctae Marthae». A: Patrologiae latina cursus completus ... series secunda (en llatí). Vol. 112. Aqud Editorem (Universitat de Gant), 1852, p. 1497.
  14. ↑ Brown, Patricia. The role and Symbolism of the Dragon in Vernacular Saints' Legends, 1200-1500 (PDF) (tesi) (en anglès). Universitat de Birmingham, juliol 1998, p. 103–104.
  15. ↑ Dauzat, Albert; Rostaing, Charles. Dictionnaire étymologique des noms de lieux en France (en francès). Larousse, 1969, p. 1936.
  16. ↑ Coromines, Joan. «TARASSÓ i TARASCÓ». A: Onomasticon Cataloniae. vol. VII. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1997, p. 230-231. ISBN 84-7256-331-6.
  17. ↑ Walter, Henriette. L'Aventure des langues en Occident (en francès). París: Éditions Robert Laffont, 1994, p. 198 i 266. ISBN 978-2-253-14000-9.
  18. ↑ Rostaing, Charles. Les Noms de lieux (en francès). París: PUF, 1945, p. 31-32 i 131.
  19. 1 2 3 Clébert, Jean-Paul. Guide de la Provence mystérieuse (en francès). París: Éd. Tchou, 1972, p. 369.
  20. ↑ «Découvrir Noves...» (PDF) (en francès). noves.fr, 19-02-2010.
  21. ↑ Reinach, Salomon. «Les carnassiers androphages». A: Cultes, mythes et religion (en francès), 1922.
  22. 1 2 Breton, Alain; Mognetti, Élisabeth. L'abbaye de Montmajour (en francès). Rennes: Éd. Sud-Ouest / Caisse Nationale des Monuments Historiques et des Sites, 1988, p. 23.
  23. ↑ Rouquette, Jean-Maurice. «La Pierre-qui-Vire». A: Provence Romane I (en francès). Éd. Zodiaque, 1974, p. 402 (Collection la Nuit des Temps).
  24. ↑ Marseille, 2002, p. 765.
  25. ↑ «Les fêtes de la Tarasque» (en francès). tarascon.fr.
  26. ↑ «Tarasca de Barcelona». barcelona.cat. Ajuntament de Barcelona.
  27. ↑ «Relació de la Processó General» (PDF). noticiascv.com. Ajuntament de València, 01-06-2017.
  28. ↑ «La Tarasca a la processó de Granada» (jpg). radiogranada.es.
  29. ↑ «Leyendas de Toledo» (en castellà). leyendasdetoledo.com, 2018.
  30. ↑ Buffetaut, Éric. Fossiles et croyances populaires, une paléontologie de l'imaginaire (en francès). éd. Le Cavalier bleu, 2023. ISBN 979-10-318-0589-4.
  31. ↑ Buffetaut, Éric; Le Loeuff, Jean «Tarascosaurus salluvicus nov. gen., nov. sp., dinosaure théropode du Crétacé supérieur du Sud de la France» (en francès). Geobios, 24(5), 1991, p. 585-594.

Bibliografia

[modifica]
  • Chalençon, Gilbert; Roux, Claude. La course de la Tarasque (en francès). Sant Romieg: Éditions Équinoxe, 2015. ISBN 978-2-84135-895-3. 
  • Désanat, J. Coursos dé la Tarasquo et Jocs founda per lou Rey René.- Avec une série de Notes explicatives rédigées en français. Pouémo en vers prouvençaous burlesco-tragi-comiqué, en doujé paousos. Patois dé Tarascoun (en occità). Arle: Garcin, 3 maig 1846. 
  • Mistral, Frederic. Les Fêtes de la Tarasque en 1861 (en francès). Traducció: Anthony Berthier. Marsella-París: Moullot, 1862. 
  • Dumont, Louis. La Tarasque. Essai de description d'un fait local d'un point de vue ethnographique (en francès). París: Gallimard, 1951, p. 253. 
  • Clébert, Jean-Paul. Les Fêtes en Provence (en francès). Avinyó: Aubanel, 1982. ISBN 2-7006-0097-5. 
  • Cavalier, Odile (ed.). La Tarasque de Noves : réflexions sur un motif iconographique et sa postérité : actes de la table ronde organisée par le musée Calvet, Avignon, le 14 décembre 2001 (en francès). Avinyó: Musée Calvet, 2004. ISBN 2-9503664-4-9. 
  • Marseille, Jacques (dir.). Dictionnaire de la Provence et de la Côte d'Azur (en francès). París: Larousse, 2002, p. 894 (Pays et Terres de France). ISBN 2035751055. 
  • d'Aillon, Jean. La Tarasque (en francès). Ais: À l'enseigne du Grand-Châtelet, 2003. ISBN 2-911850-99-8. 
  • Joyce, James W. «La fête de la Tarasque à Tarascon sous Napoléon et la Restauration. Documents conservés aux archives communales de Tarascon avec une note sur la confrérie de Saint-Sébastien» (en francès). Provence historique, 4, 1953, p. 67–72.

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Image
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tarasca
  • Fitxa de les Festes de la Tarasca al Patrimoine culturel immatériel en France (francès)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tarasca&oldid=37308590»